Aquella Barcelona. Sobre Xavier de Zengotita Bayona

No fa gaire que vaig adquirir el llibre de l’Editorial Males Herbes: Savis, Bojos i Difunts. L’interés principal era endinsar-me des d’un altre punt de vista en aquella Barcelona que havia descobert en un altre llibre: Espiritistes i Lliurepensadores, on hi surt una Barcelona que enlluernava, efervescent. Aquella ciutat meva. En els contes del volum de Males Herbes, en canvi, hi surt una societat gris, deforme i dura que també era real.

1905_- Vendedor de globos_Rbla Canaletas_
Les Rambles, 1905

La casualitat va voler que em fixés en un nom entre els autors que hi apareixen: Xavier de Zengotita Bayona. En primer lloc, pel seus cognoms de regust basc. Jo, que visc al País Basc,  sempre em tira trobar lligams entre aquesta terra i la meva. Per altra banda, el conte triat d’aquest autor té un pujat to violeta, que també em va cridar l’atenció, és clar. I en definitiva, el que més em va tirar del personatge fou que era l’únic del llibre sense data de naixement ni de defunció, i aquí la meva baldera ànima d’historiadora va trucar a la porta.

Vaig confirmar en una petita interlocució via tuiter amb els responsables de l’editorial, que no existia pràcticament informació de l’escriptor i em vaig decidir a veure que podia fer per resoldre-ho. I per això aquesta entrada. Us vull presentar tot allò que he pogut esbrinar en dos dies de recerca (una mica obsessiva) a Internet. Queden encara molt buits, però deixo aquest text a la xarxa per a qui pugui servir o per a qui vulgui tirar una mica més del fil.

Començo confesant, que el millor d’aquest dos dies de lectures de diaris i revistes de l’época ha estat apropar-me tant a l’aire de l’época, veure tant d’aprop el dia a dia de tots ells…Passejant pels carrers de Barcelona he trobat cantants d’òpera, jugadores d’escacs, funcionaris corruptes, ideologies enforntades i en Xavier de Zengotita….

 

Xavier de Zengotita Bayona va néixer probablement a Barcelona en una data indeterminada de finals del s.XIX. La mare fou amb certa seguretat la cantant d’ópera Teresa Bayona de Zengotita(1). El principal candidat a pare de l’escriptor es Vicente de Zengotita, tresorer del Centre Musical i director d’una banda de tambors amb els nens i nenes de la Casa de la Caritat (2).

De germans en tenim forces candidats, tots ells homes i dones amb els mateixos cognoms i que van viure a Barcelona en aquells anys: Raquel (funcionària de l’Ajuntament de Barcelona), Octavio (pintor), Maria Lluïsa (la primera dona de l’Estat en proclamarse guanyadora d’un torneig d’escacs), Elisa, Héctor, Emma (participant d’un dels vols gratuits de l’Aero Club Cataluña).

El nostre protagonista, però no apareix a escena fins el 22 d’agost de 1901, ja crescudet, quan escriu a la revista catalanista Joventut el poema “Als Nostres”. Tan sols un mes després formarà part de la comitiva que intentà fer una ofrena de flors a Rafael de Casanovas i que finalment acabarà detinguda. (3).

Aquells primers anys del canvi de segle Xavier va tenir una intensa activitat com escriptor i agitador polític catalanista (4).

El 18 de desembre de 1902 escriu a la revista Catalunya Artística un article titulat, Des de París, cosa que ens indica una de les primeres estades en aquella ciutat. No serà la darrera vegada que aparegui París.

Fruit d’aquells anys d’intensa activitat arribarà a publicar dos llibres, el 1904 Filosofies en vers i al 1906 Cartes de dona (d’on surt el relat publicat ha provocat tot això!). Coneixem els dates de publicació perquè ambdós volums reben crítiques tan bon punt son publicats (5). Les descripcions que ens donen de Xavier de Zengotita es d’un escriptor jove i inexpert, segons els contemporanis.

El mateix any en que es publica el seu darrer llibre en català, Cartes de dona, a la revista satírica Cu-cút es relata un incident força curiós a la Rambla on Xavier de Zengotita es atacat per un ciutadà “que parlava castellà” (6).

L’entrada a Viquipèdia i tot el que sabem “oficialment” de l’escriptor arriba fins el 1910.

Qué va passar després? Perquè no va seguir la carrera d’escriptor? Doncs bé, just ahir vaig trobar un parell d’articles a diverses revistes satíriques de l’época  que em van fer descobrir, tal vegada, la clau del perquè va caure en desgracia.

Al Papitu,el dia  28 de setembre de 1910 podem llegir això:

En “Zengo”

Ah, desgracia nostra! En Zengo, el gran Xavier de Zengotita, se’ns ha empassat al lerrouxisme, seguint les glorioses petjades den Durany y Bellera y del pobre Aladern.

L’altre dia publicava un article en El Progreso, titulat Hombres dispuestos. Aquets homes disposats son els lerrouxistes. Disposats a qu Suposem que deu voler dir disposats a esclafar els nassos den Zengo, com ja li varen fer una vegada en plena Rambla del Mitg. Els homes disposats trencaren l’s vomer del seu nou correligionari.

La conversi den Zengo ha sigut rapidssima, puig vuit dies avans de publicarse el seu article en El Progteso n’havia enviat un a El Poble Català.

En Zengo, autor de les Filosofies en vers (prolec den Pujul y Valls, que Deu li torni) y professor de llenges, es un noi ridcol per excelencia. El seu nomes ridcol, de lo qual ell no’n t la culpa; la seva figuraes ridcola, de lo qual ja’n t bona part de culpa, puig ning l’obliga a vestirse de modernista; y’ls seus articles son ridcols, y d’aix tota la culpa es d’ell, ja que podria ben estarse de escrurels.

Pera major ridicolesa, en Zengo usa unes targetes que diuen aixs:

XAVIER DE ZENGOTITA

A. E. de l’Universitat de Paris

Caram! deu pensarse la gent. Aquest deu ser un catedràtic de la Sorbona.

Doncs, no senyors. Les dues inicials A.E voln dir ancien élève, o sigui ex-alumnte de l’Universitat de Paris. Lo que falta sapiguer es si li van dar carbassa.

Això no es tot, aquest viratge ideológic cap al leurroxisme li val no poques crítiques que veurem reflectides en altres publicacions scom la Cu-cut o Metralla, on havia estat colaborador fins llavors sota el pseudónim Zengowisky (7). Per aquestes notícies sabem que aquells anys era corresponsal a París del diari La Tribuna.

Pel que fa a la producció literària, des d’aquell any ja només escriurà en llengua castellana a revistes com El Diluvio. També d’aquella época és l’edició del llibre El incrédulo (1911).

Jo tinc la sospita que tot aquell temps va viure a París. Posteriorment reapareix el juny de 1930 (20 anys després!), segurament en una estada puntual a la ciutat, on oferirà algunes “conferències radiofóniques” titulades Lo que vale Barcelona i Los monumentos y las excalmaciones del contrasentido (8).

Després de la Guerra Civil es dedicarà a la traducció y entre els anys 1939 y 1950 veurem el seu nom com a traductor d’un nombrós nombre de publicacions de l’Editorial Reguera.

I a partir de llavors en perdo la pista. Segueixo sense saber data de neixament o mort, orígens i destí.

Si algú vol seguir tirant del fil, aquí té una mica d’informació.

 

***

Cites:

  1. Coneixem les dades per les notícies aparegudes a la Vanguardia, concretament ofereix concerts els dies:19 de juny de 1882 “El sábado último se vio favorecido el teatro Lírico por una numerosa y distinguida reunión que acudió a aquel elegante teatro a oir las piedas de música (…) La señora de Zengotita cantó discretamente las dos piezas anuncadas en el programa”, el 19 de setembre del 1889 i el 7 de febrer de 1911.
  2. El 28 de septiembre de 1904 diu la Vanguardia “La banda infatil de tambores que dirige el maestro Zengotita, recorrió ayer varios mercados, siendo muy aplaudida, sobre todo en el de Santa Catalina” i el 10 de juny de 1905 “El maestro señor Zengotita está ensayando la banda infantil de tambores de la Casa provincial de la Caridad para las proximas fiestas, cuyo número fue uno de lso que llamaron la atención del público en las pasadas fiestas de la Merced” i el 22 de juny de 1905 la banda de tambores recorre otros mercados.
  3. 15 de setembre de 1901 surt la notícia a la Vanguardia de la seva detenció. “Conforme dijimos ayer de los 30 catalalnistas que sufrieron prisión preventiva, 23 ha quedado procesados y los restantes libres”
  4. Alguns dels artícles del semanari catalanista Joventut (no he fet una cerca permenoritzada, i crec que té molta més producció): 6 de setembre de 1901 El tienioo, 18 de setembre de 1902 Lluyita, 22 de maig de 1902 Les ciutats de la mort, 23 de juliol de 1903 A Vosaltres, 19 d’octubre 1903 Fragment d’una carta, 14 de novembre de 1903 Filosofias en Vers, 25 de desembre 1903 Infidel, 21 d’abril de 1904 Deslliurada, 5 d’agost de 1904 Fugitiva, 7 de juliol de 1905 Volguer es poguer
  5. Filosofias en vers: 1904 (Crítica de l’obra a Ilustració catalana, 31 de juliol de 1904).Cartes de dona: 1906 (Crítica de Prat Gaballí, Llibres nous, Poble Català, III, n75 14-IV-1906).
  6. 8 de novembre de 1906: “Passant dissapte passat per la Rambla el conegut escriptor senyor Zengotita, va ser insultat per un desconegut. El senyor Zengotita va demanar al-foraster explicacions de la seva injuria, obtenint per tota satisfacció un cop de puny a la cara que li produhi una ferida greu. i ara vostés se deuran figurar que pel cap baix el tal sub-jecte parlava l’idioma cafre. Donchs, no senyors, s’expres-sava en castellà”
  7. Revista Metralla n01 28 d’octubre de 1910, Cu-cut, 17 de febrer de 1910. “La pateleta d’un traductor”, Cu.cut, 4 de maig de 1910 informa que fa de corresponsal a Paris per la Tribuna.
  8. La Vanguardia, 6 de juny de 1930: “Asociación Nacional de Radiodifusión. Conferencias interesantes. El domingo día 15 por la mañana a las 12.30 horas, la propia emisora radiará una interesante charla del escritor periodista don Javier de Zengotita, sobre el tema “Lo que vale Barcelona”. La Vanguardia, 8 de juny de 1930, torna a donar la mateixa conferencia a la radio y el 28 de juny de 1930 : Los monumentos y las exclamaciones. La Vanguardia, 29 de juny de 1930: 12.30 conferencia del publicista Javier de Zengotita “Los monumentos y las exclamaciones del contrasentido”.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *