De la Rosa de Foc

On és casa teva? És allà on hi ha els carrers que vas conèixer de petita. En el meu cas són els carrers de Barcelona. Les rajoles en forma de flor. La plaça Tetuan. El passeig de Sant Joan. El parc de la Ciutadella. Un colmado. Una granja on pugui prendre un bikini i colacao per esmorzar. La meva llengua utilitzada com si res, sense esforç.

4-panot-flor-barcelona

Quan torno a casa observo els carrers rectilinis. Els xamfrans. Els plàtans. El gris de l’asfalt. Em passejo per la ciutat com un gat en busca de moixanes. Cada pas és una arrel que arrela. Mentre la camino, recordo que en algunes de les cases de Barcelona hi va crèixer la disidència, noves idees i somnis de revolta. Disfruto del presagi.

No fa gaire vaig llegir el nom del meu besavi, Ricardo Crespo, en mig d’un llibre que descriu l’ambient lliurepensador i de revolta que es va viure a Barcelona des de finals del segle XIX fins a principis del XX.

Deia així:
“Entre altres profesors del centre (l’escola Damon), cal assenyalar la presència de Ricardo Crespo (1895-1979), membre fundador dels Idealistes Pràctics, un dels primers grups naturistes de Catalunya. Terriblement ascètic, Crespo era el prototip de l’anarquista tolstoià: ni fumava, ni bevia alcohol, i era vegetarià i amic dels banys de sol. S’havia format a l’escola de Dolores Zea, al carrer Torrijos de Gràcia, i més tard a Anglaterra, on tornarà a partir de 1939, i representava un tipus d’anarquista que aviat es farà popular als Ateneus llibertaris de Barcelona, com el del barri del Clot”.

L'avi i el besavi. Fotogràfia d'un àlbum familiar.
L’avi i el besavi. Fotogràfia d’un àlbum familiar.

Pensar que formo part d’alguna manera de la geneologia contestataria de la ciutat m’emociona. És més, em dota de nous significats. Al besavi me l’imagino sostenint la troca del fil que ara segueixo tenint entre les mans. Entortolligat. Vermell. Que crema.

Aquella ciutat, aquell país ens el van arrebassar fa massa temps. I no torna, tot i els dignes intents de recuperació. Espero que trobem el moment per tornar a seure a la fresca amb les veines a teixir mons millors i pensar en noves revoltes, com es va fer llavors.  I que no defallim.

Malgrat tot, jo que sóc part integrant de Barcelona segueixo enamorada dels carrers plens de rajoles florides, de tot el que atesoren. De les llavors que esperen a crèixer. Deixeu-me idealitzar el que persisteix.

Per cert, llegiu el llibre de la Dolors Marín. És molt bo. Es diu Espiritistes i Lliurepensadores. Dones pioneres en la lliuta pels drets civils i la cita concreta que he copiat al cos del text aparèix a la pàgina 344.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *