Época de pomes

Han caigut les últimes pomes i ara tenim un terra ple de fruits per recollir. Davant nostre les muntanyes s’han tenyit dels colors de la tardor.  Fa un dia d’aquells que només l’octubre sap regalar-nos: Claror i brisa lleugera. També hem collit castanyes i tinc a la butxaca unes fulles de menta que creixent salvatges a les vores del camí. Aquí al País Basc octubre és una meravella.

pomes

Avui tinc la casa lluny del lloc on vaig nèixer, fa 37 anys. Perquè jo no sóc d’aquí. Jo vaig nèixer a un racó del mediterrani. Un 16 d’octubre de fa 37 anys, em van deixar a un petit bressol amb llençols nets, a la planta de maternitat d’algun hospital de Barcelona. Nosé si era un dia clar de tardor, o si feia prou fred per dur jaqueta.

Si que sé que ma mare va tirar per mi un nom difícil que tot i la meva timidesa he hagut de defensar i reivindicar sovint.

Si que sé que, com una bonica metàfora, vaig nèixer esquerrana i que, tot i la meva timidesa, això ha fet que hagués de defensar la meva posició, l’ús original de la meva escriptura, en moltes ocasions.

No he olvidat que tot i nèixer en el si d’una familia de parla castellana, la mare també em va regalar l’oportunitat de tenir de llengua materna el català. Tota la familia ho va aprofitar per abocar en mi la llengua que estimaven. I com el nom, i com la meva posició en el món, també defenso sovint la meva llengua.

Tot plegat ha fet que avui sigui qui sóc, que estigui on estic, després de 37 anys. Tot això fa que visqui amb incertesa i emoció aquesta época del any, just aquest any. Quin any. Feliç de fer 37 anys d’aquesta manera.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos necesarios están marcados *